La present sentència se situa en el context d’una petició de decisió prejudicial remesa pel Jutjat de Primera Instància núm. 38 de Barcelona. Sr. Marc Gómez del Moral Guasch va presentar demanda davant aquest òrgan en relació amb el caràcter presumptament abusiu d’una clàusula referida al tipus d’interès remuneratori variable que figurava en el contracte de préstec hipotecari que havia celebrat amb l’entitat bancària Bankia, S. a. En virtut d’aquesta clàusula el tipus d’interès que pagarà el consumidor varia en funció de l’índex de referència. Aquest índex venia establert per la normativa nacional i podia ser aplicat per les entitats de crèdit als préstecs hipotecaris. No obstant això, el Jutjat assenyala que, com a referència per a la revisió dels interessos variables, aquest índex era menys avantatjós que el tipus mitjà del mercat interbancari europeu («euríbor»), que, segons indica, s’utilitza en el 90% dels préstecs hipotecaris subscrits a Espanya, situació que representa un cost addicional d’entre 18 000 i 21 000 euros per préstec.

En primer lloc, el Tribunal de Justícia ha recordat que les clàusules que reflecteixin disposicions legals o reglamentàries imperatives estaran excloses de l’àmbit d’aplicació de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors (DO 1993, L 95, p. 29). 2 Article 1, apartat 2, de la Directiva.

No obstant això, ha observat que, sense perjudici de la comprovació que realitzi el Jutjat, la normativa nacional aplicable al present assumpte no obligava a utilitzar en els préstecs amb tipus d’interès variable un índex de referència oficial, sinó que es limitava a fixar els requisits que havien de complir els «índexs o tipus d’interès de referència» perquè les entitats de crèdit poguessin utilitzar-los. Per consegüent, el Tribunal de Justícia ha arribat a la conclusió que sí que estan compreses en l’àmbit d’aplicació de la Directiva les clàusules de contractes de préstec hipotecari que estipulin que el tipus d’interès aplicable al préstec es basarà en un dels índexs de referència oficials establerts per la normativa nacional i que les entitats de crèdit poden aplicar als préstecs hipotecaris, quan aquesta normativa no estableixi ni l’aplicació imperativa de l’índex en qüestió amb independència de l’elecció de les parts del contracte ni la seva aplicació supletòria en el cas que les parts no hagin pactat una altra cosa.

En segon lloc, el Tribunal de Justícia ha abordat la qüestió de les facultats dels jutges nacionals a l’hora de comprovar la transparència d’una clàusula que es refereixi a l’objecte principal del contracte. L’article 4, apartat 2, de la Directiva estableix que l’apreciació del caràcter abusiu de les clàusules no es referirà, entre altres, a la definició de l’objecte principal del contracte, sempre que aquestes clàusules es redactin de manera clara i comprensible. 3 El Jutjat es plantejava la possibilitat que el tribunal nacional s’assegurés, fins i tot si aquesta disposició de la Directiva no havia estat transposada al Dret nacional, que clàusules com la controvertida compleixen amb el requisit de la transparència que preceptua la pròpia Directiva. El Tribunal de Justícia ha destacat a aquest respecte que les clàusules contractuals deuen sempre complir el requisit de la redacció clara i comprensible.

Segons el Tribunal de Justícia, tal requisit s’aplica fins i tot quan les clàusules estan compreses en l’àmbit d’aplicació de la citada disposició i quan l’Estat membre en qüestió (Espanya en aquest cas) no hagi adaptat el seu ordenament jurídic a la disposició. D’això es dedueix que els tribunals dels Estats membres deuen sempre assegurar-se que les clàusules que es refereixin a l’objecte principal dels contractes són clares i comprensibles.

En tercer lloc, el Tribunal de Justícia declara que, per a complir amb el requisit de la transparència que imposa la Directiva, 5 les clàusules que fixin en els contractes de préstec hipotecari un tipus d’interès variable no sols hauran de ser comprensibles en un pla formal i gramatical, sinó també permetre que el consumidor mitjà, normalment informat i raonablement atent i perspicaç, estigui en condicions de comprendre el funcionament concret de la manera de càlcul del referit tipus d’interès i de valorar així, basant-se en criteris precisos i comprensibles, les conseqüències econòmiques, potencialment significatives, d’aquestes clàusules per a les seves obligacions financeres. Constitueixen elements especialment pertinents referent a això, d’una banda, la circumstància que els elements principals relatius al càlcul de l’esmentat tipus d’interès resultin fàcilment assequibles a qualsevol persona que tingui intenció de contractar un préstec hipotecari, donada la publicació de la manera de càlcul d’aquest tipus d’interès en el butlletí oficial de l’Estat membre de què es tracti, i, d’altra banda, el subministrament d’informació per de el professional al consumidor sobre l’evolució històrica de l’índex en què es basa el càlcul d’aquest mateix tipus d’interès.

En quart lloc, pel que fa a les facultats dels jutges nacionals en declarar el possible caràcter abusiu d’una clàusula contractual a l’efecte de la Directiva, el Tribunal de Justícia ha recordat que la Directiva 6 no s’oposa al fet que, en aplicació de principis del Dret dels contractes, els jutges nacionals suprimeixin les clàusules abusives dels contractes celebrats entre professionals i consumidors i les substitueixin per una disposició supletòria de Dret nacional en aquells casos en què la declaració de nul·litat de les clàusules abusives obligaria el jutge a anul·lar el contracte íntegrament, quedant exposats així els consumidors a conseqüències especialment perjudicials, ja que tal anul·lació del contracte podria en principi tenir l’efecte de fer immediatament exigible el pagament de l’import del préstec pendent de devolució, en una quantia que arribi fins i tot a excedir de la capacitat econòmica del consumidor en qüestió, i, per aquesta raó, penalitzaria a aquest més que al prestador, a qui, com a conseqüència, no es dissuadiria d’inserir clàusules d’aquest tipus en els contractes que ofereixi.

En el present assumpte, després de la celebració del contracte controvertit de préstec el legislador espanyol ha introduït un índex «substitutiu» que, sense perjudici de les comprovacions oportunes que realitzi el Jutge remitent, té caràcter supletori. Sent això així, el Tribunal de Justícia ha considerat que la Directiva 7 no s’oposa al fet que, en cas de declaració de nul·litat d’una clàusula contractual abusiva que fixa un índex de referència per al càlcul dels interessos variables d’un préstec, el jutge nacional el substitueixi per un índex legal aplicable mancant acord en contra de les parts del contracte, sempre que el contracte de préstec hipotecari no pogués subsistir després de la supressió de la clàusula abusiva i que l’anul·lació del contracte íntegrament deixés al consumidor exposat a conseqüències especialment perjudicials.